dissabte, 21 de març del 2015

LES MEUES PARAL·LELES



Per un moment vaig pensar que me n’anava per a sempre. A la pantalla de la saleta sonava una vegada més el xiulet infinit de la meua mort, de la pèrdua de les meues constants vitals.
Abans de tancar els ulls, vaig sentir obrir-se la porta i un cúmul de persones llicenciades en medicina, supose, intentaven parar aquest xiulet amb unes plaques metàl·liques que soltaven corrents que el meu cos ja no sentia.
Jo no vaig veure cap túnel ni cap llum blanca, vaig veure un cilindre on caia cap a baix. A la fi d’aquest no hi havia un cercle que tancava el cilindre, sinó un quadrat negre, a mi em va parèixer molt negre, destacava sobre la resta que també era obscur, molt obscur.
De sobte, vaig notar com si alguna cosa em xuclara, m’absorvira i vaig pujar cap a l’eixida del cilindre.
A aquest vaig veure rectagles que conforme anava passant el temps vaig associar amb persones. Vaig sofrir un iptus a una classe de matemàtiques.

El meu familiars apressats es van llançar cap a l’hospital on els metges els informaren del meu estat. Van quedar consternats davant la meua resurrecció ...

Microrelat