El soroll de les rodes per la calçada l’acompanyava durant el trajecte fins a l’estació, amb una maleta plena de les pertinències més valuoses i necessàries per viure fora de casa uns mesos, recorria aquells carrers on havia passat la seva infantesa. Com ja havia acordat amb els seus pares, tornaria cada quatre mesos per visitar-los.
Mentre comprava el bitllet del viatge veia com el tren marxava, amb la màxima tranquil·litat possible li donà dos bitllets de 20 euros al recepcionista i aquest li va tornar els sobrants. No tenia pressa, les classes no començaven fins al dilluns, tenia el temps suficient per fer el viatge i després instal·lar-se al pis d’estudiants. Va comprar un refresc i llepolies dels diners que li sobraren, per poder passar més lleugerament l’arribada del pròxim tren. Va seure en un banc a l’exterior de l’estació. Tragué un llibre de la motxilla de mà i es col·locà amb les cames creuades damunt del banc i amb la motxilla sobre aquestes per evitar el fred que l’acompanyava aquell mes de novembre.
L’estació estava mig buida, tan sols un parell de passatgers asseguts al banc del costat omplien l’escena. La tranquil·litat i el silenci permetien que es poguera concentrar en el llibre i evadir-se de l’exterior. Al cap d’una estona unes petjades lentes i pesades s’acostaven cap al banc, alçà la vista del llibre i va veure una dona major amb una bossa d’equipatge blava en la mà. Possiblement devia tindre uns 70 anys, tenia els cabells grisos i intactes malgrat el vent, portava una falda pels genolls i un pompós abric damunt d’una jaqueteta de punt color rosa. El jove li va somriure i la va saludar per educació. La dona va seure al banc i va traure una revista del cor per llegir.
Va continuar la calma durant dos minuts, fins que la dona va acabar de llegir un article periodístic que semblava molt interessant. Començà a xiuxiuejar per a ella mateixa amb un to d’indignació i passà la pàgina amb ímpetu, seguia amb el mateix comportament en cada pàgina que llegia. El jove la mirava de reüll, i cada vegada li era més difícil concentrar-se en la lectura.
Finalment va decidir abandonar el llibre, va agafar el seu mòbil de la motxilla per connectar-se a Internet i xatejar amb els amics.
De sobte una altra persona s’apropà al banc, aquesta vegada era un home de mitjana edat, amb una maleta menuda. Ningú dels dos s’havia adonat fins que aquest ja estava assegut al banc. Vestia un trage negre de negocis i sostenia uns papers amb gràfiques a les mans. No els va dirigir cap paraula als altres.
Ja havia passat mitja hora des que seien al banc, cada u amb els seus propis assumptes i sense molestar els altres. Una ràfega de vent tardorenc agità l’ambient; la dona tancà els ulls i es va encongir, un dels papers que sostenia l’home va acabar a l’altra banda del banc i el jove es fregà les mans amb força per escalfar-les. A continuació s’alçà per arreplegar el paper que estava en terra i li’l donà mentre tossia a causa del refredat que arrossegava des de feia uns dies.
Quan anava a seure de nou; la dona, amb una preocupació maternal que recordava amb molta nostàlgia, li oferí un caramel de menta per a la gola, aquest l’acceptà i se’l menjà.
Ai, els joves de hui en dia, clar, com que aneu tan poc abrigats i no mengeu quasi taronges, es passeu els hiverns refredats - va afirmar tancant el moneder.
Jo es que sóc dels que es constipen amb facilitat, i després per llevar-me’l de damunt em costa molt- (digué amb dificultat pel caramel que menjava) - ara, hauré d’anar amb més cura, ja no estarà ma mare per recordar-me que em prenga el xarop- va afegir mentre reia.
Com que ja no estarà ta mare?- respongué amb una curiositat tafanera.
No, me’n vaig fora a estudiar una enginyeria.
De veritat? Mare meua, això es molt complicat, no?- (va dir, i es girà cap a l’home, que seia a l’esquerra) -vosté també va estudiar això?
L’home, sorprés per aquella intervenció, respongué amb una suficiència innecessària:
- No senyora jo vaig estudiar economia i finances.
De sobte un gran estrèpit que anunciava l’arribada d’un tren, va interrompre la conversa. Aquell soroll poc comú a les vies, causà un rebombori a l’estació, la gent es va alçar sobresaltada per veure què ocorria. Un calfred va recórrer l’esquena del jove així com un record dolent de feia uns anys enrere que li havia portat tants mals de cap. Uns minuts després va tornar la calma quan els tècnics de manteniment informaren que s’havia produït una avaria però sense conseqüències. Tots van seure de nou al banc, al costat de les seues pertinences.
Què et passa xicot? T’has posat blanc- preguntà la dona amb preocupació.
No res... tan sols he recordat una mala experiència que vaig patir quan era petit- respongué llevant-li importància a l’assumpte.
Una mala experiència?- (va tornar a preguntar amb curiositat) - però si eres molt jove! Tranquil, no passa res, ens ho pots contar i d’aquesta manera et podrem ajudar- digué deixant caure unes indirectes que més bé pareixien dards llançats a una diana.
El jove va somriure davant l’enginyós comentari que havia fet la dona per extraure informació, sense males intencions, tan sols pel fet de tafanejar i tenir un tema de conversa:
<
>>Com que mon pare es prou despistat se li va oblidar omplir el depòsit del cotxe i vam haver d’agafar el tren que ens deixava als afores de la ciutat, una vegada allí férem transbord i viatjarem en metro fins al centre, on estan les tendes.
Va ser una decisió espontània ja que la nostra idea era anar i tornar en cotxe.
La estació de metro estava de gom a gom, clar, eren les cinc de la vesprada, feia molt bon temps i eren rebaixes. Vam comprar els bitllets i estàvem esperant el pròxim tren que tardaria un quart d’hora a tornar. La meua germana se’n va anar a comprar alguna cosa per a picar de la màquina expenedora. De sobte vam sentir un fort soroll, tot es va fer fosc i un fum negre ens impedia respirar, crits de gent i rius de sang inundaven l’escena- (les dues persones al seu costat el miraven amb curiositat i angoixa, el to del jove i els gestos al recordar aquella experiència empitjorava la situació) -mon pare em va agafar al braç com va poder entre les carreres de desesperació de la gent.
>>Una vegada estàvem fora vam buscar la meua germana però no la vam trobar, no havia eixit. Després d’haver esperat algunes hores amb angoixa ens comunicaren que formava part de les 180 persones que aquell dia havien perdut la vida. No sabíem si havia sigut per l’explosió, d’asfíxia pel fum o trepitjada per la gent- (es va eixugar una llàgrima que li relliscava per la galta) - ara cada vegada que la recordem mon pare se sent culpable de la seva mort, i es una cosa que després de tant de temps encara no ha superat.>>
Pobre meu, per tot el que hauràs d’haver passat després d’això, vine ací!- li digué la dona entre llàgrimes i l’abraçà fortament però amb tendresa, en aquell moment el que necessitava era una abraçada així.
Jo també estava en la ciutat el dia de l’atemptat- (va intervenir l’home per primera vegada després d’una estona) - estava fent pràctiques en un edifici molt prop d’allí, era dissabte i tota la ciutat estava plena, era el moment idoni per posar una bomba.
Va ser una vesprada caòtica, les ambulàncies anaven i venien amb ferits d’ací cap allà, la gent buscava desesperada els seus familiars entre els morts, els periodistes treien imatges de l’escena per a les noticies i els veïns col·lapsaven les entrades, molt impactant... no puc ni imaginar-me la sensació per a un xiquet de huit anys- va dir apartant la vista i sentint certa pena pel jove.
La trobe molt a faltar- va dir després d’uns minuts de silenci, per fi ho havia dit.
Va començar a plorar tot el que no havia pogut plorar els anys anteriors, veia els seus pares plorar, sentia la pena, moltíssim, però les llàgrimes no queien. Va recordar tots i cada un dels moments junt a ella durant 8 anys, una lleugeresa va florir en l’interior, el pes que havia portat dins durant els últims 10 anys, del qual no en tenia ni idea, s’havia esfumat.
La dona li va donar un mocador de paper perquè s’eixugara la cara i es mocara, els dos que seien al banc van mostrar preocupació per ell, i li digueren paraules d’ànim. El jove va somriure i els donà les gràcies moltes vegades.
Un tren entrà a l’estació lentament, era el seu, ja havia arribat i era hora d’agafar-lo. Es va acomiadar de les dues persones que l’havien acompanyat aquell breu període de temps i a les quals els havia contat una forta experiència viscuda.
Pujà al tren, encara amb les llàgrimes als ulls i va seure en un seient apartat de la gent, continuava pensant què havia fet. Havia contat una cosa intima a dues persones que coneixia de feia una hora, però pot ser això és el que necessitava, llevar-se l’espina que portava dins des de l’accident, contar-li-ho a algun desconegut que no el poguera jutjar ni qüestionar.
Trobava a faltar la seua germana, i molt, però havia de seguir la seua vida i mirar endavant.
Mentre comprava el bitllet del viatge veia com el tren marxava, amb la màxima tranquil·litat possible li donà dos bitllets de 20 euros al recepcionista i aquest li va tornar els sobrants. No tenia pressa, les classes no començaven fins al dilluns, tenia el temps suficient per fer el viatge i després instal·lar-se al pis d’estudiants. Va comprar un refresc i llepolies dels diners que li sobraren, per poder passar més lleugerament l’arribada del pròxim tren. Va seure en un banc a l’exterior de l’estació. Tragué un llibre de la motxilla de mà i es col·locà amb les cames creuades damunt del banc i amb la motxilla sobre aquestes per evitar el fred que l’acompanyava aquell mes de novembre.
L’estació estava mig buida, tan sols un parell de passatgers asseguts al banc del costat omplien l’escena. La tranquil·litat i el silenci permetien que es poguera concentrar en el llibre i evadir-se de l’exterior. Al cap d’una estona unes petjades lentes i pesades s’acostaven cap al banc, alçà la vista del llibre i va veure una dona major amb una bossa d’equipatge blava en la mà. Possiblement devia tindre uns 70 anys, tenia els cabells grisos i intactes malgrat el vent, portava una falda pels genolls i un pompós abric damunt d’una jaqueteta de punt color rosa. El jove li va somriure i la va saludar per educació. La dona va seure al banc i va traure una revista del cor per llegir.
Va continuar la calma durant dos minuts, fins que la dona va acabar de llegir un article periodístic que semblava molt interessant. Començà a xiuxiuejar per a ella mateixa amb un to d’indignació i passà la pàgina amb ímpetu, seguia amb el mateix comportament en cada pàgina que llegia. El jove la mirava de reüll, i cada vegada li era més difícil concentrar-se en la lectura.
Finalment va decidir abandonar el llibre, va agafar el seu mòbil de la motxilla per connectar-se a Internet i xatejar amb els amics.
De sobte una altra persona s’apropà al banc, aquesta vegada era un home de mitjana edat, amb una maleta menuda. Ningú dels dos s’havia adonat fins que aquest ja estava assegut al banc. Vestia un trage negre de negocis i sostenia uns papers amb gràfiques a les mans. No els va dirigir cap paraula als altres.
Ja havia passat mitja hora des que seien al banc, cada u amb els seus propis assumptes i sense molestar els altres. Una ràfega de vent tardorenc agità l’ambient; la dona tancà els ulls i es va encongir, un dels papers que sostenia l’home va acabar a l’altra banda del banc i el jove es fregà les mans amb força per escalfar-les. A continuació s’alçà per arreplegar el paper que estava en terra i li’l donà mentre tossia a causa del refredat que arrossegava des de feia uns dies.
Quan anava a seure de nou; la dona, amb una preocupació maternal que recordava amb molta nostàlgia, li oferí un caramel de menta per a la gola, aquest l’acceptà i se’l menjà.
Ai, els joves de hui en dia, clar, com que aneu tan poc abrigats i no mengeu quasi taronges, es passeu els hiverns refredats - va afirmar tancant el moneder.
Jo es que sóc dels que es constipen amb facilitat, i després per llevar-me’l de damunt em costa molt- (digué amb dificultat pel caramel que menjava) - ara, hauré d’anar amb més cura, ja no estarà ma mare per recordar-me que em prenga el xarop- va afegir mentre reia.
Com que ja no estarà ta mare?- respongué amb una curiositat tafanera.
No, me’n vaig fora a estudiar una enginyeria.
De veritat? Mare meua, això es molt complicat, no?- (va dir, i es girà cap a l’home, que seia a l’esquerra) -vosté també va estudiar això?
L’home, sorprés per aquella intervenció, respongué amb una suficiència innecessària:
- No senyora jo vaig estudiar economia i finances.
De sobte un gran estrèpit que anunciava l’arribada d’un tren, va interrompre la conversa. Aquell soroll poc comú a les vies, causà un rebombori a l’estació, la gent es va alçar sobresaltada per veure què ocorria. Un calfred va recórrer l’esquena del jove així com un record dolent de feia uns anys enrere que li havia portat tants mals de cap. Uns minuts després va tornar la calma quan els tècnics de manteniment informaren que s’havia produït una avaria però sense conseqüències. Tots van seure de nou al banc, al costat de les seues pertinences.
Què et passa xicot? T’has posat blanc- preguntà la dona amb preocupació.
No res... tan sols he recordat una mala experiència que vaig patir quan era petit- respongué llevant-li importància a l’assumpte.
Una mala experiència?- (va tornar a preguntar amb curiositat) - però si eres molt jove! Tranquil, no passa res, ens ho pots contar i d’aquesta manera et podrem ajudar- digué deixant caure unes indirectes que més bé pareixien dards llançats a una diana.
El jove va somriure davant l’enginyós comentari que havia fet la dona per extraure informació, sense males intencions, tan sols pel fet de tafanejar i tenir un tema de conversa:
<
>>Com que mon pare es prou despistat se li va oblidar omplir el depòsit del cotxe i vam haver d’agafar el tren que ens deixava als afores de la ciutat, una vegada allí férem transbord i viatjarem en metro fins al centre, on estan les tendes.
Va ser una decisió espontània ja que la nostra idea era anar i tornar en cotxe.
La estació de metro estava de gom a gom, clar, eren les cinc de la vesprada, feia molt bon temps i eren rebaixes. Vam comprar els bitllets i estàvem esperant el pròxim tren que tardaria un quart d’hora a tornar. La meua germana se’n va anar a comprar alguna cosa per a picar de la màquina expenedora. De sobte vam sentir un fort soroll, tot es va fer fosc i un fum negre ens impedia respirar, crits de gent i rius de sang inundaven l’escena- (les dues persones al seu costat el miraven amb curiositat i angoixa, el to del jove i els gestos al recordar aquella experiència empitjorava la situació) -mon pare em va agafar al braç com va poder entre les carreres de desesperació de la gent.
>>Una vegada estàvem fora vam buscar la meua germana però no la vam trobar, no havia eixit. Després d’haver esperat algunes hores amb angoixa ens comunicaren que formava part de les 180 persones que aquell dia havien perdut la vida. No sabíem si havia sigut per l’explosió, d’asfíxia pel fum o trepitjada per la gent- (es va eixugar una llàgrima que li relliscava per la galta) - ara cada vegada que la recordem mon pare se sent culpable de la seva mort, i es una cosa que després de tant de temps encara no ha superat.>>
Pobre meu, per tot el que hauràs d’haver passat després d’això, vine ací!- li digué la dona entre llàgrimes i l’abraçà fortament però amb tendresa, en aquell moment el que necessitava era una abraçada així.
Jo també estava en la ciutat el dia de l’atemptat- (va intervenir l’home per primera vegada després d’una estona) - estava fent pràctiques en un edifici molt prop d’allí, era dissabte i tota la ciutat estava plena, era el moment idoni per posar una bomba.
Va ser una vesprada caòtica, les ambulàncies anaven i venien amb ferits d’ací cap allà, la gent buscava desesperada els seus familiars entre els morts, els periodistes treien imatges de l’escena per a les noticies i els veïns col·lapsaven les entrades, molt impactant... no puc ni imaginar-me la sensació per a un xiquet de huit anys- va dir apartant la vista i sentint certa pena pel jove.
La trobe molt a faltar- va dir després d’uns minuts de silenci, per fi ho havia dit.
Va començar a plorar tot el que no havia pogut plorar els anys anteriors, veia els seus pares plorar, sentia la pena, moltíssim, però les llàgrimes no queien. Va recordar tots i cada un dels moments junt a ella durant 8 anys, una lleugeresa va florir en l’interior, el pes que havia portat dins durant els últims 10 anys, del qual no en tenia ni idea, s’havia esfumat.
La dona li va donar un mocador de paper perquè s’eixugara la cara i es mocara, els dos que seien al banc van mostrar preocupació per ell, i li digueren paraules d’ànim. El jove va somriure i els donà les gràcies moltes vegades.
Un tren entrà a l’estació lentament, era el seu, ja havia arribat i era hora d’agafar-lo. Es va acomiadar de les dues persones que l’havien acompanyat aquell breu període de temps i a les quals els havia contat una forta experiència viscuda.
Pujà al tren, encara amb les llàgrimes als ulls i va seure en un seient apartat de la gent, continuava pensant què havia fet. Havia contat una cosa intima a dues persones que coneixia de feia una hora, però pot ser això és el que necessitava, llevar-se l’espina que portava dins des de l’accident, contar-li-ho a algun desconegut que no el poguera jutjar ni qüestionar.
Trobava a faltar la seua germana, i molt, però havia de seguir la seua vida i mirar endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada