DATA DE CADUCITAT O LA DESITJADA MADURESA.

Lloc: Mas del Pago Mataix, terme municipal d’Alcoi.

Data: Dia 24 de juny.

Hora: 18:30 hores.

Estes són les coordenades espacials i temporals en què cal situar el pitjor dels somnis que recorde. No es tracta d’un conte de Halloween, es tracta d’una història molt més inquietant i complexa.

Havia finalitzat el curs, havia aprovat el segon de batxiller i la temuda selectivitat. Volia estudiar lleis com va fer mon pare i acabava de fer la preinscripció en la Facultat de Dret de València igual que havia fet fa 125 anys un rebesavi meu.

Estava pendent de fer l’examen teòric del carnet de conduir i esperava poder aconseguir el miracle que els meus pares em compraren un cotxe.

Amb una excusa poc creïble mon pare em va fer anar al mas de la seua família. La veritat és que el vaig acompanyar de mala gana i no sense discutir de valent amb ma mare. “ Mai no haguera imaginat què m’esperava en aquella casa”

Anava a celebrar el meu dihuité aniversari i, malgrat tot, estava molt contenta. Les meues amigues de sempre, algun amic, el meu germà i ,com no, els meus pares havien preparat una festa sorpresa. Evidenment de tabac res, d’alcohol ni parlar-ne i les alegries lèxiques quedaven sota el més estricte control de moralitat.

Finalment la festa va resultar divertida encara que vaig perdre, per la presència fastigosa dels meus pares, la possibilitat de gaudir d’una festa salvatge amb què donar la benvinguda a la majoria d’edat.

Però el malson va començar després. Una vegada major d’edat esperava un canvi total en la meua vida, en la meua forma de pensar i del món que m’envoltava. Anava a engegar el complex procés de la maduresa però cinc minuts després de l’inici de la nova etapa tot continuava igual. Els meus problemes eren els mateixos, no havia madurat, no havien canviat el meus complexos ni  les meues manies, el domini dels meus pares era idèntic i el meu món girava totalment aliè a la nova situació.

Era la protagonista de la festa però semblava que era totalment invisible i ningú s’adonava de la meua angoixa.

Però el pitjor estava encara per arribar. Tenia entre les mans un iogurt, en vaig adonar que estava caducat, ma mare em digué que el tirara, que li feia por que no estiguera en bones condicions. Jo no vaig fer cas, el vaig obrir i em va sorprende que estava en òptimes  condicions tot i que feia 24 hores que s’havia complit la data que figura en la tapa. Això em va acabar de traure de les caselles. El iogurt i jo teníem vides paral.leles. Tots dos, havíem arribat a un punt en què les nostres vides estaven predestinades a canviar i tot continuava igual. Vaig pensar que era culpa de ma mare per comprar iogurts de marca blanca, això no pasa en un iogurt de Danone. Siguem formals. Cal respectar les dates,  si el dia 23 de juny caduca el iogurt ha de fer-se mal bé, i si el meu dihuité aniversari és el dia 24 eixe mateix dia ha de canviar la meua vida.

En despertar en vaig sentir molt alleujada. Realment tinc quinze anys, encara falten uns mesos per a celebrar el meu setze aniversari i no tinc cap intenció d’ arribar tant aviat a la majoria d’edat.

Tampoc no pense que les dates tinguen cap importància. La maduresa d’una persona no s’adquireix pel fet de complir anys, sinó que depèn dels esdeveniments i vivències que de tant en tant ens porta la vida.

El fet que el meu germà estudie en València i que cada cop estiga menys temps en casa i que a més a més tinga núvia, m’ha fet madurar. He passat per moments difícils en entendre que Javier no em feia el mateix cas i que té unes altres preocupacions. Ja no em dedica tot el temps del món, ja no m’ajuda, com ho feia abans, amb els meus deures de matemàtiques o de física. Moltes vegades el busque per preguntar-li alguna cosa i em diu que té pressa, que ja vorem un altre dia. Si li dic que vull vore una pel.lícula em contesta que m’espere que arribe la seua núvia que també la vol vore. Déu meu, quin fàstic! Però poc a poc he anat entenent que ja no estic jo només en la seua vida i he d’acceptar la nova situació.

He patit els darrers mesos un parell d’atacs d’ansietat a causa del nerviosisme. No m’agraden les assignatures de ciències i ho passe molt malament en matemàtiques i física. Els exàmens d’ambdúes assignatures em fan perdre un poc els papers, hiperventile i finalment apareix la fastigosa ansietat. M’he vist obligada a millorar la meua preparació, a fer un major esforç per tal de arribar a l’examen molt tranquil.la. Això, diu mon pare, és una manera de madurar, connèixer les pròpies limitacions i resoldre-les.

La pèrduda del meu avi també m’ha ajudat a madurar. El volia molt, anava sovint a sa casa, em recitava poesies, m’ajudava en els problemes de matemàtiques i estava molt pendent de les meues coses. La seua pèrduda, el passat Nadal, va ser una experiència molt dura que he anat assumint a poc a poc i que m’ha fet més madura. Ara en sap molt greu no haver-li dedicat més temps, no haver-lo acompanyat a missa més vegades. Depenia, en la seua fosca soletat, molt dels altres i pense que haguera pogut fer més per ell.

Sí, la vida és una acumulació de vivències de tot tipus. Com diria la mare de Forrest Gump la vida és com una caixa de bombons. Hi ha bombons que ens agraden més que altres, hi ha un bombó que conté licor, n’ hi ha d’altres que ens poden provocar una diarrea i finalment uns que mai els menjarem perquè pensem que no ens agradaran. Cada bombó, perdó, cada vivéncia, ens ajuda a millorar i ens fa madurar.

No depén de cap data. Es passem la vida madurant i quam deixem de fer-ho estem morts. Som com la fruita, quan una poma ha madurat el que cal, cau de l’ arbre i es podreix.

La vida és una continua aventura que s’ha de viure sense por, però sobre tot sense prendre-la amb molta serietat perquè com deia el meu avi en esta pel.lícula no queda ningú viu.

Vull recordar per acomiadar-me un pensament d’ Elbert Hubbard “no es prengui la vida molt  seriosament mai no en sortirà viu”; per més que madure, afegiria jo.