SEMPRE EM QUEDARÉ JO, A MI MATEIX

Era diferent a la resta, millor, no era massa comú.

Es preguntava el per què de les coses a diari, a cada instant. No havia aprés que hi ha coses que no es poden explicar i que són així tal volta perquè són màgiques, o tot el contrari...

No podia llevar-se del cap aquella imatge però a pesar de tot, ella sabia perdonar. L’únic que no havia fet era oblidar, no podia, era incapaç. Va tornar a llegir de nou aquelles pàgines d’una llibreta mig trencada i amb les tapes de color granat, quadriculada amb les anelles de color negre on va redactar el que li va passar quan tan sols tenia 9 anys amb pèls i senyals.

Havia sigut un dia més, un dia normal a l’escola i a casa també. Vaig sopar caldo amb pilota i em vaig gitar prompte. Com sempre ma mare em va entrar el got de llet al llit per donar-me la bona nit i el pare seguidament per besar-me el front. Em sentia protegida, eren els meus pares. En l’habitació del costat estava Joan, el meu germà que tan sols tenia 3 anys. Eren vora les 11, em va costar però a la fi ho vaig aconseguir, em vaig dormir.

Eren les 03:05h quan algun soroll em va despertar, puc recordar l’hora exacta perquè el rellotge de la tauleta de nit marcava l’hora digital amb un color verd molt fort. Va ser aleshores quan em vaig girar per mirar la porta i vaig vore una ombra que s’apropava ràpidament cap a mi. Es va abalançar sense donar-me temps a res, em tapà la boca i començà a fer moviments estranys damunt meua. Em va baixar les braguetes de la Blanca Neu que portava i va endinsar dins de mi alguna cosa que jo per aquell temps no podia imaginar, sols sentia dolor i impotència, no podia fer res, no sabia qui era aquell home, estava espantada, no era capaç de reaccionar, això no podia estar passant-me a mi..., vaig rebre un cop i a l’endemà em vaig alçar i sols tenia un vague record. No li vaig contar res a als meus pares perquè pensava que hauria sigut un somni o alguna cosa pareguda, no tenia consciència del que era allò.

Un dia més vaig anar a l’escola, vaig jugar amb les meues amigues i amb Joan  en aplegar a casa. De vesprada, vam visitar la iaia a sa casa. Vam aplegar a casa després d’un dia molt llarg, la mare ens va dutxar i vam sopar verdura bullideta (no m’agradava massa i per això el pare em deixava posar-li maionesa per donar-li un altre sabor). Vaig fer tot el possible per allargar el gitar-me, no volia, em feia moltíssima por que alguna cosa em passara encara que creia que allò havia sigut un somni, no aconseguia adormir-me, encenia el llum una i altra vegada per vore què hi havia al meu voltant; a la fi em vaig adormir, però amb la mà posada sobre el llum sense donar-me compte.

Eren les 04:20h aquesta volta, vaig sentir el mateix soroll. No vaig dir res, vaig esperar que aquell home s’apropara a mi, em vaig fer la dormida i ell aprofità per posar-se damunt meua i fer-ho una volta més. Vaig encendre el llum, no donava crèdit al que estava veient. Sols vaig poder fer una pregunta: ¿per què tu, pare?

Així va ser. Aquell fet va marcar-li la vida i no era estrany.

Sempre havia pensat que tot el que sembres en la vida és allò que arreplegues. Son pare ja era mort, i a ella no li apenava aquell fet, sí, era trist perquè aquell home era son pare, però al mateix temps ella ja no el considerava, no podia entendre-ho.

Fer teràpia amb ella mateixa era el que millor se li donava; per què hauria de fer-me ser diferent açò? Tinc tot allò que necessite i, la vida és tan injusta amb tantíssimes persones..., puc sentir-me afortunada fins i tot. Puc esmorzar tots els dies, i allò més important és que puc elegir el què, puc abraçar ma mare i el meu germà, telefonar les meues amigues, dormir calenta, dutxar-me sempre que em faça falta. Puc gaudir a diari del regal que representa la vida.

Aquell dia va decidir arrancar eixa pàgina d’aquella llibreta. Ja no volia recordar-ho. S’adonà que el sentit de la vida és el present, res més. No es pot lluitar contra el que va passar ahir, el que podem fer és intentar construir un demà bo, lleuger i feliç però per a d’això ha de ser-ho hui. Marta era una xica jove, amb tota la vida per davant.

Fins aleshores no sabia com podia traure tot el que tenia dins, com podia gaudir d’ella mateixa.

Sentia un buit dins que la cremava, un buit existencial. Creia necessitar alguna cosa que li fera ser ella mateixa però no era així. Cadascú té dins el que necessita per ser feliç.

Va decidir estudiar alguna cosa per poder ajudar la resta. Sabia que li aniria bé, li agradava.

Res serà millor que sentir-te bé amb tu mateix.

El somriure de hui és el més possible del demà, afirmava la psicòloga Marta.

ELSA CASTAÑER PÉREZ, 2n batxillerat C