DESPERTAR

Jim era un xic senzill, portava els cabells una mica llargs i d'un to obscur, tenia les ungles ben acuradament tallades i comptava amb una barba de quatre dies. Vivia amb un germanastre (per part de pare) de 22 anys, i amb la seva mare, que tenia una malaltia terminal i genètica:

- Ja t'ho he dit Fèlix, he de fer açò.
- Però i si hi ha algun error de construcció o...
- He de córrer el risc, han dit que tindran cura de la mare.
- Per molt que en tinguen, acabarà morint, Jim.
- No.- va dir, i hi va haver una pausa llarga. Sobtàdament, Jim va afegir:
- Han dit que quan acaben l'altra càpsula de crionització, la mare serà la primera candidata.
- I quin és el teu pla? Congelar-te a tu i la mare en eixes coses amb l'esperança que en el futur us puguen curar? No veus com és d'arriscat?
- He de fer-ho... Cuida't Fèlix.- es van abraçar.- i també de la mare.

Aleshores Jim es va tombar, van tancar la càpsula, i es va adormir...

Es va despertar en una obscuritat total. Havia funcionat? Per molts pensaments de felicitat que li arribaven al cervell, per què estava a fosques? Per què no hi havia ningú allí? Amb aquests pensaments no podria actuar, potser hi havia hagut algun error en la màquina o potser un apagó ... Sí, això tenia sentit, perquè si es talla el subministrament d'energia, en aquest cas l'electricitat, la màquina el despertaria, i com que no hi ha molt de personal i suposant que podia haver passat de nit, els metges de guàrdia devien estar a punt de vindre. Amb aquesta idea positiva es va alçar.  

Es va incorporar, va estirar els dits dels peus, va estirar els braços i es va fer un ràpid massatge al taló d'Aquil·les. Com que no s'hi veia perquè continuava a les fosques, va intentar imaginar-se aquella sala amb llum... aleshores es va alçar, amb les mans estirades horitzontalment, intentant palpar el generador elèctric. I va pitjar l'enorme botó, les llums van tentinejar i una gran claror el va abordar a ell i a la habitació, que anteriorment comptava amb una obscuritat innimaginable.

La sala havia rebut uns quants canvis, en primer lloc, en la paret hi havia escrit amb una cal·ligrafia que li resultava familiar,”Ho sent Jim”, no cal explicar l'angoixa del nostre personatge en aquesta situació, de qui era la nota? A què es referia? Per què els metges tardaven tant? Però per ara només podia contestar a una pregunta: la nota era de Fèlix. La cal·ligrafia era la pista clau. La segona modificació de la sala era, una petita nevera acoblada a una petita bateria, pareixia funcionar. De sobte va pensar en la fam, en tenia molta. L'última modificació era un portàtil amb una nota enganxada que deia: obri'm (per la cal·ligrafia va saber que era del seu germanastre). Abans de fer res va obrir la nevera: unes quantes barretes energètiques, mitja coca de tomaca, uns cereals, una botella de suc d'un litre i una d'aigua de dos. Es va menjar la coca, els cereals i el suc, la seva fam va ser purgada.

Després d'aquest incident va obrir el portàtil i hi va veure el seu germanastre:

- Hola Jim.- Era molt vell, no ho entenia, a cada lletra pareixia una punxa en els seus pensaments.- Sé que serà difícil de comprendre però deien que no podia traure't així que... començaré des del principi.-Jim estava intrigat.- Et vaig fallar Jim, ho sent. Una setmana més tard que et posaren a la màquina, la mare va morir.- Jim va sentir una fiblada.- El programa es va suspendre i no van construir ninguna altra màquina però per sort, em van deixar vindre a vore't tots els dies, mai no em vaig rendir però fa tres anys, els governs de tot el món van posar en marxa el Projecte Evacuació, els índexs de radiació eren molt alts, l'oxigen ara costava diners. Van construir milers de naus on van posar dos terços de la població i... l'altre terç havia de morir junt al planeta.- Jim tenia els ulls oberts de bat a bat i el cor li anava a mil.- Vaig suplicar, però no em van deixar despertar-te, així que t'he deixat aliments, roba i informació. En aquest portàtil hi ha la ubicació d'un centre en el bosc, de segur que hi haurà refugiats, menjar i un llit. No tot és fàcil, tardaràs un dia a anar, la ciutat està tancada, així que hauràs de travessar-la, i això pot ser molt perillós. Les ciutats estan infestades de Caçadors Queixal, el nom que li hem posat als gossos mutats, són ràpids, ferotges i si t`han vist només acabarà la cosa amb un del dos morts, mai es cansaran Jim, et seguiran fins a la fi del món. Per desgràcia no he pogut deixar-te ninguna arma, ninguna que tu la consideres arma, obri el calaix marcat amb una X, trobaràs tot el necessari.- Va tossir.- Sóc ja molt vell Jim, però tu encara eres jove podràs aguantar, ara mateixa estic a punt de pujar a un camió militar, em portaran a la nau. Sobreviu germà, sobreviu.

Ràpidament, Jim va obrir el calaix, va trobar una clau anglesa d'un tamany considerable, un bastó, una llanterna i una motxilla. A part hi havia uns pantalons d'un material desconegut per a ell, un cinturó d'una fibra duríssima, unes botes i una jaqueta. Es va posar la roba, va tornar a la nevera i va agafar l'aigua i les barretes i ho va clavar en la motxilla junt a la llanterna. Amb el cinturó es va posar el bastó a l'esquena i va agafar la clau anglesa amb la mà, però, abans de sortir va agafar el portàtil va obrir el document que posava “mapa” i el va obrir, va pensar que no sabia quanta bateria tenia el portàtil així que va memoritzar el mapa i es va guardar el portàtil a la motxilla per si de cas.

De sobte, va sentir por, la descripció que li havien donat dels Gossos Queixal era devastadora. Va respirar, es va serenar i va obrir la porta.

El recinte era subterrani, hi havia una espècie de corredor que va travessar, allí les llums d'emergència funcionaven així que no va fer falta utilitzar la llanterna, es va obrir pas entre els estranys objectes que cobrien el corredor i va arribar fins l'ascensor, però no hi havia energia, era impossible pujar, així que va agafar impuls i va saltar, per poc no es mata però es va agafar a un cable, tenia sort que abans d'això anava dues o tres vegades per setmana al gimnàs, perquè encara que no forà un home musculós, tenia experiència de fer esforços físics. Al cap d'un minut aproximàdament va assomar el cap, encara que el que va veure no representava una victòria. Era la mateixa ciutat on s'havia criat però enormement canviada, edificis destruïts, vegetació que s'assomava per tots els racons, carrers desolatsm el cel estava gris i feia olor a sofre. Aleshores els pensaments es van centrar a avançar, tenia poc temps.

Va avançar un quilòmetre, un quilòmetre caminant era més que suficient per a canviar-li la vida a una persona, antics records es desplaçaven per aquell lloc, veia la seva vida passar per aquell barri i desitjava tornar-hi, quan tot era felicitat.

De sobte va ensumar alguna cosa, els seus pensaments es van centrar en l'instint humà més essencial, sobreviure. Davant seu, tenia un gos, o això pensava ell que havia sigut abans, tenia sis potes, fortes i musculoses, el morro més ample i allargat, feia un metre d'altura però, el que més l'atemoria, era la fúria en què mirava les seues preses, era una mirada d'odi, de fúria, de sang. Era una autèntica mirada assassina.

Aquella bèstia el va ensumar, ell va mantenir la posició, immòbil, aferrant amb força la seva clau anglesa, que era la seva defensa contra aquell monstre. De sobte, l'animal va saltar, amb una agilitat i velocitat indescriptibles, es va abalançar sobre Jim, el qual, amb una mirada freda, va colpejar aquella força innamovible, aquella bèstia famolenca amb una força que hauria parat trens. L'animal va caure al terra, Jim va reaccionar alçant la clau anglesa per finalitzar la baralla rematant l'oponent, però amb la pròpia velocitat d'aquell ser, va saltar sobre Jim, el qual va soltar la seva arma per l'impacte. L'animal era pesat i l'aferrava amb força al terra, tot va passar massa de pressa per a Jim, el qual va veure la mandíbula de l'animal amb dos fileres de dents esmolades fins a un punt que pareixeria impossible, apropant-se a la seva cara. Sense ni pensar-s'ho, va agafar amb força la pedra que havia palpat i li va etzibar un colp salvatge a l'animal per segona vegada, però ara sense cometre l'error d'esperar-se a rematar-lo, qualsevol que haguera vist l'escena pensaria que s'havien canviat els papers, ara l'animal amb una velocitat i una força indescriptibles, l'animal amb la mirada assassina, era ell.

Jim va parar de colpejar aquella bèstia morta, va respirar, i va plorar, era allò el que havia de fer transformar-se en un animal només per sobreviure, tant la recompensa com el preu eren elevats. Va agafar la clau anglesa i va continuar avançant.

Van passar dues hores i es va fer de nit, així que va decidir refugiar-se entre unes ruïnes. Va beure mig litre d'aigua i va deixar la resta per a després. Es va tapar amb la manta i va intentar dormir.

Es va despertar, per la posició del sol devien ser les onze o les dotze del migdia, havia dormit massa, havia d'aplegar abans que es fera de nit. Va beure un litre d'aigua i va menjar dos de les quatre barretes energètiques. Es va alçar, va traure el portàtil i va repassar el camí (no es fiava de la seva memòria). Només eixir es va tranquil·litzar, pel que havia observat tenia una teoria: als Caçadors Queixal, és a dir als gossos aquells, no els agradava la claror perquè ara no en veia cap, només hi havia un pardal mort al centre del carrer.

Va caminar durant hores i hores tot pensant en esta teoria: quan li va atacar aquell gos, estaven en un carreró, la teulada feia una ombra idònia per als seus hàbits, així que el truc era no apropar-se a les ombres.

Va continuar el trajecte uns quants quilòmetres més, esquivant bandades de gossos i llocs perillosos. Sense parar de caminar, sense rendir-se, en certa manera ara era lliure, corrent i perseguit com un animal. En el seu cap sentia la música, l'adrenalina l'invadia, com els tèrmits a la fusta. De sobte un el va intentar mossegar però li va pegar una coça extraordinària, va continuar corrent. Uns minuts després, va començar a fer-se de nit.

Ell va agafar la seva única arma defensiva amb força. Aleshores va veure una bandada de vint, o potser trenta gossos. Un va saltar, i es va endur un colp per part de l'eina del protagonista, ràpidament, un altre se li va acostar a una velocitat increïble, amb els queixals plens de saliva. Quan va fer el gest de mossegar, Jim va introduir la clau anglesa en vertical a la seva boca, impedint així l'atac de la bèstia. El que va ocórrer a continuació és difícil d'explicar, ja que la velocitat d'un dels de la manada, era trepidant, va saltar, estaria a dos o tres metres del terra, i va aterrar just sobre Jim. Sense armes, ràpidament va sentir l'impuls d'agafar alguna cosa, recordant la batalla anterior, intentava aferrar-se a alguna arma improvisada però no n'hi havia cap. L'animal va arrapar Jim, deixant un tall considerable al seu braç esquerre. Jim va reaccionar cridant amb força, el dolor li va donar forces per alçar-se a ell mateix junt l'animal, va agafar les poques forces que li quedaven i el va llançar contra les escombreries. Es va tapar la ferida amb la mà i va córrer fins a la casa situada a uns vint metres des d'on ell estava.

Va entrar dins, els animals el seguien, va posar un armari de fusta sobre la porta i va tancar les finestres. Va anar corrent fins al lavabo, va obrir el petit armari, va agafar l'únic que hi havia, unes pastilles. Era frustrant, no va trobar vendes ni desinfectant. Va córrer fins a la cuina, els gossos lladraven amb fúria, però, ell es va serenar, va obrir calaixos sense miraments i sense pensar en res més, va agafar un ganivet esmolat i el va guardar. Després d'uns deu segons obrint armaris i calaixos, va trobar alcohol. L'únic que sabia d'aquelles bèsties era que s'havien transformat per radiacions, residus tòxics i a saber què més, volia desinfectar aquella ferida. Va trencar la botella contra el marbre i hi va abocar tot el contingut, després es va esgarrar part de la seva camisa i va fer-se un torniquet al braç. Va esperar uns instants i va eixir per la porta del jardí amb el ganivet en la mà. El primer que va veure van ser només dos quilòmetres per arribar al bosc, un terreny pla i una bicicleta nugada a una cadena. Va agafar el portàtil de la motxilla i el va rebentar contra la cadena. Va tenir sort que el metall fora de mala qualitat i que estiguera rovellat.

Amb el cor fora va pedalejar a una velocitat trepidant, escapant dels seus perseguidors. Va arribar en poc menys de quinze minuts, i es va parar junt a la tanca de dos metres.- Puc fer-ho.- es va dir. Va escalar de pressa fins a finalitzar esvarant-se i caient des de metre i mig d'altura. Es va alçar, el seu moment com a escalador no havia finalitzat. Va veure un arbre amb un bon tronc i unes branques segures per descansar. No cal explicar els detalls d'aquesta proesa que va finalitzar amb l'èxit que ell esperava.

Ja en una superfície segura, va absorbir les seues últimes racions. Però encara així, va pensar que faltaven uns quilòmetres per arribar al refugi, uns quilòmetres que no podria fer amb la panxa buida, així que va agafar el bastó i hi va incorporar el ganivet, juntant les dues peces amb el cinturó de cuir. El seu pròxim repte era el de caçar.

Va pensar que els animals comestibles serien els que el seu tamany els permetera amagar-se sota terra, esquirols, rates, conills... la complicitat de l'assumpte era la visibilitat, problemàtica per la seva absència. Un problema que es solucionaria amb la llantera que el seu germanastre li havia deixat.

Després de una o dues hores de rastreig va trobar un conill, i per estalviar-nos els detalls, avançarem la història, unes hores després.

A la llunyania, va veure una espècie de torre, unida a una tanca, se sentia la gent dins del recinte. Havia aconseguit això, una nova casa. Aleshores va tindre un pensament que no havia tingut abans: havia sigut un error? Congelar-se durant cent-cinquanta anys per quedar-se pitjor del que estava. Havia perdut amics, família, tota una vida i per què? Per una malaltia que al final el mataria. Intentant anar contra la natura, lluitant per salvar-se, havia superat reptes mortals, però era inevitable que morira.

LLORENÇ AMORÓS SERRA, 1r ESO A